Detecció de defectes superficials i propers a la superfície de colada
Apr 18, 2024| 1) Prova de penetrants líquids
Les proves de penetrants líquids s'utilitzen per comprovar diversos defectes d'obertura a la superfície de les peces de fosa, com ara esquerdes superficials, forats superficials i altres defectes que són difícils de detectar a simple vista. Les proves de penetració que s'utilitzen habitualment són les proves de coloració, que consisteixen en remullar o polvoritzar un líquid (penetrant) de color (generalment vermell) molt penetrant a la superfície de la fosa. El penetrant penetra en els defectes d'obertura i neteja ràpidament el líquid penetrant de la superfície. capa, i després ruixeu un agent revelador fàcil d'assecar (també anomenat revelador) a la superfície de la fosa. Després d'aspirar el penetrant que queda als defectes d'obertura, l'agent revelador es tenyeix per reflectir la forma i la forma dels defectes. grandària i distribució. Cal assenyalar que la precisió de les proves de penetrants disminueix a mesura que augmenta la rugositat superficial del material que s'inspecciona. És a dir, com més brillant sigui la superfície, millor serà l'efecte de detecció. La superfície polida per una esmoladora té la major precisió de detecció i fins i tot pot detectar esquerdes intergranulars. A més de la detecció de color, la prova de penetrant de fluorescència també és un mètode de prova de penetrant líquid que s'utilitza habitualment. Requereix una llum ultraviolada per a la irradiació i l'observació, i la sensibilitat de detecció és superior a la detecció de color.
2) Prova de corrents de Foucault
Les proves de corrents de Foucault són adequades per inspeccionar defectes sota la superfície que generalment no superen els 6 i 7 mm de profunditat. Hi ha dos tipus de proves de corrent de Foucault: el mètode de la bobina col·locada i el mètode de la bobina penetrant. Quan la peça de prova es col·loca a prop d'una bobina que transporta un corrent altern, el camp magnètic altern que entra a la peça de prova pot induir un corrent de Foucault (corrent de Foucault) que flueix a la prova en una direcció perpendicular al camp magnètic d'excitació. El corrent de Foucault es genera un camp magnètic en sentit contrari al camp magnètic d'excitació, que redueix parcialment el camp magnètic original a la bobina, provocant així canvis en la impedància de la bobina. Si hi ha un defecte a la superfície de la fosa, les característiques elèctriques del corrent de Foucault es veuran distorsionades, detectant així l'existència del defecte. El principal desavantatge de les proves de corrents de Foucault és que no poden mostrar visualment la mida i la forma del defecte detectat. En general, només pot determinar la posició de la superfície i la profunditat del defecte. A més, la seva sensibilitat de detecció per a petits defectes d'obertura a la superfície de la peça no és tan bona com les proves de penetrants.
3) Prova de partícules magnètiques
Les proves de partícules magnètiques són adequades per detectar defectes superficials i defectes a diversos mil·límetres de profunditat sota la superfície. Requereix equips de magnetització de CC (o CA) i pols magnètic (o suspensió magnètica) per dur a terme l'operació de detecció. Els equips de magnetització s'utilitzen per generar camps magnètics a les superfícies interiors i exteriors de les peces de fosa, i la pols magnètica o la suspensió magnètica s'utilitzen per revelar defectes. Quan es genera un camp magnètic dins d'un cert rang de la fosa, els defectes a l'àrea magnetitzada generaran un camp magnètic de fuga. Quan s'escampa pols o suspensió magnètica, la pols magnètica s'atreu, de manera que es poden mostrar defectes. Els defectes que es mostren d'aquesta manera són bàsicament defectes que creuen les línies del camp magnètic. Els defectes de la cinta llarga paral·lels a les línies del camp magnètic no es mostren. Per aquest motiu, la direcció de magnetització s'ha de canviar contínuament durant el funcionament per garantir que es puguin detectar diversos defectes en direccions desconegudes. .
2. Detecció de defectes interns en peces de fosa
Per als defectes interns, els mètodes de prova no destructius utilitzats habitualment són les proves radiogràfiques i les proves d'ultrasons. Entre ells, les proves radiogràfiques tenen el millor efecte. Pot obtenir imatges intuïtives que reflecteixen el tipus, la forma, la mida i la distribució dels defectes interns. Tanmateix, per a peces de fosa grans amb gran gruix, les proves d'ultrasons són molt efectives i poden mesurar amb més precisió la ubicació dels defectes interns. , mida i distribució equivalents.
1) Detecció de raigs (microfocus XRAY)
Les proves radiogràfiques generalment utilitzen raigs X o raigs gamma com a font de raigs, de manera que calen equips i altres instal·lacions auxiliars que generen raigs. Quan la peça està exposada al camp de raigs, la intensitat de radiació dels raigs es veurà afectada pels defectes interns de la fosa. La intensitat de la radiació emesa a través de la fosa varia localment en funció de la mida i naturalesa del defecte, formant una imatge radiogràfica del defecte, que es registra mitjançant pel·lícula radiogràfica, o detecta i observa en temps real mitjançant una pantalla fluorescent, o detecta amb un comptador de radiacions. Entre ells, el mètode d'enregistrament mitjançant imatges radiogràfiques de pel·lícula és el mètode més utilitzat, que es coneix comunament com a inspecció radiogràfica. La imatge del defecte reflectida per la radiografia és intuïtiva i la forma del defecte, la mida, la quantitat, la posició del pla i el rang de distribució són tots. Es pot mostrar, però la profunditat del defecte generalment no es pot reflectir, i es requereixen mesures i càlculs especials per determinar això. L'aplicació de la tomografia computada radiogràfica ha aparegut a la International Foundry Network. Com que l'equip és relativament car i el cost d'ús és elevat, no es pot popularitzar. Tanmateix, aquesta nova tecnologia representa la direcció de desenvolupament futur de la tecnologia de detecció radiogràfica d'alta definició. A més, els sistemes de raigs X de microfocus que utilitzen fonts puntuals aproximades poden eliminar les vores borroses produïdes pels dispositius d'enfocament més grans, fent que els contorns de la imatge siguin més clars. L'ús de sistemes d'imatge digital pot millorar la relació senyal-soroll de les imatges i millorar encara més la claredat de la imatge.


